Mira que faig

Doncs sí. Però comencem pel principi.

De petit, abans que Ell es creués en el meu camí i em cridés a ser Germà de La Salle, quan em preguntaven que  volia ser de gran, després de passar per aquell temps en el que tots hem volgut ser bombers, camioners o “Serrallongues”, sempre deia: metge.

Un dia, quan feia el 4t de batxillerat d’abans, en un recés a Sant Martí de Sesgueioes, vaig sentir la crida a dedicar la meva vida als nens i joves. Acabada la formació  vaig començar a donar classes a Manresa. D’allà vaig passar a l’Aspirantat a Cambrils i desprès Cassà de la Selva.

Aquí faig punt i a part. Van ser tres anys molt feliços amb la creació d’un Agrupament Escolta. El darrer any vaig començar la Universitat.  M’hauria agradat fer Medecina, però en aquell temps, aquest títol no era vàlid per ensenyar a les escoles. Així que vaig estudiar Biologia que també m’agradava molt. Vaig passar a Girona per poder estar més a prop de la Universitat i després a Gràcia per acabar la carrera. Allà em vaig quedar set anys.Sempre he cregut que els germans, a més a més de la classe, eduquem als alumnes fora de les hores lectives. Per això, sempre vaig procurar fer moltes activitats extraescolars. M’encarregava del bàsquet i de la catequesi extraescolar. Com també era el responsable de Pastoral del col.legi, vàrem fer un grup de pregària a l’estil de Taizé. D’aquell grup varen sortir uns joves molt implicats que, ja des de la Universitat, em seguien ajudant a fer convivències amb totes les classes de B.U.P. Alguns d’ells ara formen part de la Comunitat de Sant Egidi de Barcelona. Un d’ells, en Jaume Castro, el seu responsable. També, els darrers anys em va tocar animar la Comunitat de Germans.

I aquí faig un altre punt i a part. Va ser la crida de l’Àfrica. La participació en un projecte d’estiu va ser el cop de gràcia per una idea que ja em rondava pel cap: anar a servir el Tercer Món. Aquell va ser el meu gran contacte amb el món de la sanitat. El col·legi de Togoville es trobava en un poblet sense els recursos sanitaris més corrents. Allà, un germà distribuïa els medicaments, sobre tot als nens i als vells, i traslladava els més greus a l’hospital de Sant Joan de Déu (A 40Km del poblat). Em vaig engrescar a ajudar-lo i també vaig començar a curar, sobre tot als nens, les nafres de Biruli que els hi sortien a les cames. Poc a poc “els clients” van augmentar. Un cop per setmana anava a les granges de La Salle Kope, que portava el germà Emilio Fernández, a curar la gent de fora del poble.

En aquell temps, quan portaves 10 anys a l’Àfrica, et donaven un any per a descansar i reciclar-te. El meu any encara dura. D’aquí ve aquest darrer punt i a part. Em vaig matricular a l’Escola d’Infermeria Blanquerna. Quan venia pels estius de vacances, veia que els germans del Districte es feien grans i que el germà infermer de Cambrils també es feia gran, i  que la feina se li feia més feixuga. Com a mi m’agradava aquella feina, per què no fer-la? A més a més, aquell primer estiu va morir d’accident el germà Fortià Pujol, que era l’ infermer. No hi havia volta de fulla: el Senyor em volia per aquests camins. Vaig acabar infermeria. He estat 12 anys a Cambrils i ara estic acabant el primer al Casal Sant Gervasi.

 

Content de poder ajudar a aquests germans que, després d’una vida dedicada als altres, bé es mereixen que algú es cuidi d’ells.

Gmà Juanjo.

Llegeix altres entrades de Joan Josep Tamburini