Mira que faig

Jesus Nuñez

Sant Martí de Sesgueioles, un agost no tan calorós com altres anys, a les acaballes de les vacances, resum d’espais i temps estiuencs en un oasi de pau.
Això va ser el nostre recés de Sant Martí, pau i en recerca de la pau del Senyor entre els homes famolencs de serenor. Els Germans, units en l’amistat, en la pregària, en el silenci compartit. El Pare claretià Ignasi Ricart, un pou d’espiritualitat bíblica amb exposicions de forma semítica, interessant per una altra banda per l’anecdotari adient i curiós. De moltes coses podria fer-me ressò, però d’una sola donaré una pinzellada des del punt de vista personal.
És  entorn  la CONTEMPLACIÓ com a valor. I, doncs,  on va néixer aquesta dèria per la contemplació, d’un ensimismament inesperat i fugisser? Tal volta, però la nit de pregària quan un Gmà. animador em va donar el primer paperet de la sort per posar-lo en la cartellera dels valors, em va sortir l’expressió CONTEMPLACIÓ.
No sabia si ‘contemplar’ la paraula fixament o seguir el joc espiritual de l’entrega de més valors o contravalors dels altres Germans. Tot es barrejava.
Penso que el Senyor ho tenia en compte. Llegeix la resta de l’entrada »

Cesc Ferre

Pregar és tenir una conversa amb Déu. En aquesta conversa podem explicar-li els nostres projectes, els nostres somnis, podem demanar també ajuda a les nostres febleses, però també podem dir-li que som feliços, agraint els petits detalls, les petites o grans emocions que ens fan tocar el cel.

La imatge més comú de la pregària és la d’un home, una dona, un jove o un nen amb aspecte concentrat, el cap clot o el cap alçat i els ulls tancats. I es pot afegir les mans unides amb tots els dits apuntant el cel. I és correcte.

Poques imatges de pregària ens retraten amb un somriure feliç als llavis i és una llàstima perquè també és correcte.

Un dels objectius de la pregària podria ser la de plantar mitjançant Déu una llavor en el cor de les persones perquè doni fruit de amor. I d’entre les moltes maneres correctes de pregar n’hi ha una que a mi m’engresca molt: la pregària del somriure.

Llegeix la resta de l’entrada »

Joaquim Morato

PER QUÈ PREGO?

Prego perquè l’oració, la pregària, em sembla tan important espiritualment com respirar físicament.
Des de molt petit vaig aprendre dels meus pares com fer-ho i com viure-ho amb naturalitat.
Amb els pares i els nou germans resàvem, amb senzillesa, cada dia i en les circumstàncies especials.
Sovint dono gràcies a Déu del do immens dels meus pares que amb calidesa, constància i gradualment em van introduir en el camí de la pregària senzilla i confiada.
Durant la Guerra Civil (1936-1939) estava rigorosament prohibit qualsevol manifestació religiosa. Doncs bé, també llavors resàvem en la clandestinitat. Va ser una experiència única. En comprovar ara les facilitats de tot ordre que hi ha per fer oració i pregàries a tot arreu, a totes hores i en tot lloc… em vénen interrogants inquietants !
Els meus pares em van portar al Col·legi La Salle de Manlleu l’any 1934. Allí, hi vaig trobar un ambient, un estil i un respecte molt semblant al que vivia a casa. Així s’anava iniciant i consolidant la meva vocació de Germà de La Salle.Al 1941 vaig ingressar al Petit Noviciat de Cambrils. Pel que fa a l’oració, vaig experimentar un creixement notable degut a l’ambient, a la formació i al testimoni de persones autènticament espirituals. El mateix puc dir,-i ara ho agraeixo molt i molt, del Noviciat i de l’Escolasticat.
Al llarg de la meva vida m’he trobat en Comunitats que orgànicament m’han ajudat en la meva vida d’oració i pregària. Ho agraeixo molt i considero aquesta realitat com un mitjà bàsic per a la vida de Germà.

Llegeix la resta de l’entrada »

Santiago Peribanez

Sóc el Germà Santiago Peribáñez i ara estic al servei de la Comunitat de Germans Grans en l’infermeria a Cambrils. Actualment som 14 Germans a la Comunitat de Sant Benilde i 11 a la Comunitat de la Sagrada Família, en la mateixa casa Sant Josep- La Salle. Tots jubilats i bastants amb edats avançades o malalts.

Per què prego cada dia?

Per que sento la necessitat de trobar-me amb ”Déu Pare-Mare “, que m’acompanya cada instant. A més vull estar amb la comunitat de Germans, que cada dia ens reunim per la pregària del matí, la missa i a la tarda.

Prego per l’escolta atenta, diligent i reflexiva de la Paraula de Déu (Bíblia i comentari), la meditació i l’aplicació a la vida del que s’aprèn i interioritza.

Llegeix la resta de l’entrada »

Jaume Pujol

Considero que la vida de relació i de comunitat són imprescindibles des de que vam néixer i després al llarg de tota la vida. La vida de relació més que una obligació és una necessitat. Al llarg de la meva vida he pertangut a diferents comunitats i amb Germans de diferents parts del món. Sempre he trobat que hi ha hagut un llenguatge comú d’identitat lasal·liana. El color de la pell no fa que et trobis estrany ni que trobis estrany l’altre. El fet que ens diem Germans ens fa prendre consciència del sentit de fraternitat.

No som perfectes i, per tant, com en tota convivència hi ha moments de tot, certament, però fent una ullada retrospectiva a la meva experiència de comunitat, haig de dir que la Comunitat de Germans m’ha format, m’ha ajudat i m’ha animat sempre per viure la vocació de Germà. I he trobat sempre un bon caliu favorable a la vida de la vocació i de mutu recolzament. I tots els moments ajuden a viure la vocació: n’hi ha de molt joiosos i d’altres que t’han beneficiat perquè els has hagut de superar. Crec haver de dir que, gràcies a la comunitat de Germans, he fet i faig el curs de la meva vida i afegeixo que m’hi sento ben satisfet. El fet de dir-nos Germans ens representa una responsabilitat de viure en fraternitat i certament que és molt agradable viure la fraternitat, cosa que se n’ha d’aprendre tots els dies. La fraternitat supera la rutina de la vida.

Amb els Germans de Comunitat hem compartit tota mena de moments: la pregària que crea un clima de proximitat entre tots en la presència de Déu, en el refetor on tenim les converses més espontànies i molt agradables i també en moments de lleure i sortides comunitàries. Llegeix la resta de l’entrada »

Josep Marti

Durant aquest curs estic experimentant el que és tornar a la tasca directa de l’educació del jovent, després de vuit anys d’exercir la responsabilitat de Visitador. Durant aquest temps he tingut una dedicació molt més indirecta al món educatiu, amb una càrrega forta de gestió en l’animació de les Comunitats i dels Centres de La Salle Catalunya. Evidentment han estat uns anys molt enriquidors per a mi, particularment pel que fa al contacte directe amb els Germans i els Professors. Però ara, en tornar a la tasca de l’aula i del contacte directe amb els estudiants i els professors vistos com a companys, he copsat com un aire nou i fresc que m’ha fet sentir com si tornés a les arrels del que sempre havia estat la meva dedicació fonamental. Fins i tot, diria que ara m’hi he trobat amb molta més satisfacció i amb una actitud més gratificant que la que tenia abans d’aquests anys de llunyania respecte del món directe de la docència i l’educació.

Que interessant és per els que treballem a La Salle passar d’una situació de més o menys responsabilitats a una altra ben diferent, sense complexos ni afanys de protagonisme. Quan se’ns acaba una tasca passem a una altra com si res hagués passat. Per a nosaltres totes les tasques són importants mentre estiguin al servei de l’educació dels qui vénen a les nostres escoles. Llegeix la resta de l’entrada »

Jaume Palom

L’ 1 de juny de 1959 vaig iniciar la meva experiència de viure en una comunitat de germans al Casal La Salle de Veciana, aleshores noviciat dels Germans.  Fins avui he passat per onze comunitats –Aspirantat, Bonanova, Salamanca, Casa Provincial, Gràcia, Josepets, Congrés, Tarragona, Figueres, Montcada i ara estic al Casal St Gervasi, com animador d’una comunitat de Germans Grans.

Durant tots aquests anys  he valorat com a primera experiència de vida la Germanor. Molts Germans de nom i de fet m’han ajudat a créixer i a viure en comunió els uns amb  els altres. “En això coneixeran que sou deixebles meus” diu Jesús a l’evangeli. Llegeix la resta de l’entrada »

Josep Espuny

 En primer lloc, el fet que la paraula “educar “em faci cada dia més respecte, i em recordi sovint el sentit que li donaven els pensadors clàssics: acompanyar -sense imposar- perquè cada persona trobés la Veritat en la seva vida. Des de la perspectiva cristiana, Jesús -el millor model d´educador- va venir al món per assenyalar-nos exactament el mateix: la veritat de Déu i del seu Regne.

En segon lloc m´ha aportat l´optimisme i l´esperança que implica compartir la vida amb gent jove i dinàmica. Ells sempre et posen al dia en idees, vocabulari, tecnologia…Crec, sense voler ser tòpic, que dels meus deixebles n´he rebut tant o més com he donat.

 I també m´han ajudat a ser més conscient de les meves limitacions  i de la realitat de les famílies, que no sempre és fàcil. Tot això, al capdavall, m´ajuda cada dia a entendre què volia la Salle quan va triar per a nosaltres el mot de “Germans”.

Virgili Garcia

Com a nota preliminar dir que no és gens fàcil parlar de pregària en una societat complexa, plural i un tant descreguda que posa l’accent en la ciència i en la tècnica i que relega Déu a un segon pla.

Sempre es pot pensar que els lectors assidus del nostre bloc, no són dels que segueixen aquesta tònica de la nostra societat i sintonitzen una mica més amb aquests plantejaments.

Sigui com sigui, jo intentaré parlar una mica, amb senzillesa, sobre la meva vida de pregària, sempre amb el màxim de respecte a qui pensi i actuï d’una manera diferent. Llegeix la resta de l’entrada »

Ramón Pascual

Estic convençut que les relacions humanes són una de les principals fonts d’enriquiment personal. Els Germans ens distingim per tenir una intensa vida comunitària. Preguem junts, tenim els àpats junts, l’esbarjo el fem junts, gaudim junts i compartim dolors, penes, desitjos, il•lusions… Les nostres comunitats són molt diverses en caràcters, edat, maneres de fer…, però ens uneix el Déu revelat per Jesús i això ho fem a l’estil de La Salle: Germans que vivim la nostra Fe junts i que la compartim amb els alumnes, professors, famílies… i sobretot volem estar al servei dels més necessitats i pobres. Com és natural la nostra vida comunitària no és idíl•lica, hi ha friccions, malentesos, incomprensions… Però és un gran do de Déu estimar profundament tots els germans, a pesar de les nostres febleses.

El pregar junts m’ha ajudat molt en el creixement de la meva fe.  Llegeix la resta de l’entrada »