Entrevista a Pep Martorell: “Aprendre a programar és una de les maneres més eficients d’aprendre a pensar de manera ordenada i crítica”.

El Pep Martorell és el Director Associat del Supercomputing Center de Barcelona, una instal·lació científica que és alhora un important centre de recerca científica. Alberguen allà la supercomputadora Mare Nostrum que dóna servei a investigadors d’arreu d’Europa que el fan servir per als seus projectes i per professionals de l’àmbit de les ciències de la computació.pep martorell la salle

El Pep des de petit tenia clar que volia ser físic. Va néixer a Reus fa 43 anys, va estudiar a La Salle Reus juntament amb les seves germanes des de 1r d’EGB, després el COU a La Salle Tarragona i el vincle amb la institució ha estat intermitent. Molts anys vinculat amb la Pasqua, camps de treball, la Montserrat a Peu… i a nivell professional també va estar uns anys a la Residència de Bonanova. Professor d’Enginyeria i Arquitectura al Campus La Salle-URL, s’ha dedicat també a temes de gestió R+D, ha estat Director General de Recerca de la Generalitat de Catalunya durant 5 anys (2011-2015) i és professor de la Universitat Politècnica de Catalunya. I les circumstàncies van fer que finalment acabés els estudis aconseguint el Doctorat en Físiques a La Salle-URL.

Un dels seus tresors més preuats és la seva colla dels sis amics de l’escola. Un viu a Bèlgica, l’altre a Tailàndia, un altre a Badalona, ell a Barcelona i dos més que s’han quedat a Reus. El temps els ha separat però segueixen trobant-se. Al complir els 40 anys van fer un viatge junts per celebrar-ho i en aquesta unió el Pep reconeix que La Salle hi ha tingut responsabilitat.

Per Sandra Gómez.

SANDRA: Què és aquesta supercomputadora que teniu entre mans? Expliquem això als mortals com jo que tenim un simple ordinador… El meu té 2 terabytes…

PEP: (Riu) Això de memòria! Un  supercomputador té la mateixa lògica que un ordinador normal. Les dues grans diferències amb el teu són de volum, perquè té més d’un processador, té 150.000 processadors, i que treballen junts i un disc dur de 14 petabytes.

S: De quants ordinadors estem parlant?

P: Imagina’t un milió d’USB’s…

S: Mare meva…

P: La gràcia és fer treballar aquests processadors en paral.lel. T’ho explico com a metàfora: quan fas el dinar pots fer primer el primer plat i després el postre o cuinar els dos alhora. Ho pots fer en sèrie o en paral.lel. Però fer-los un a un no és eficient. Si tens molts plats i els pots fer a la vegada ets 3 vegades més ràpid! Doncs el computador fa el mateix. Tu pots calcular el teu algoritme paral·lelitzant amb 100 ordinadors a la vegada, per exemple. És 1.000 vegades més ràpid que el teu ordinador si ets capaç de descriure un programa que aprofiti aquesta capacitat de paral·lelització.

S: I en quins camps s’aplica?

P: S’aplica a qualsevol problema que admeti ser paral·lelitzable. Això vol dir físics, químics, biològics, d’enginyeria,… els que darrera tenen una estructura matemàtica que la pots paral·lelitzar.

S: Per exemple…

P: Per exemple, si tu has de calcular com es mouen uns molins de vent dels parcs eòlics, doncs això té a veure amb amb com es mou el vent, que és l’aire a l’atmosfera i això ens porta a la mecànica de fluids, que conté unes equacions diferencials. No les podem resoldre a mà, les podem convertim a través d’uns algoritmes que hem desenvolupat en un procès computacional que ens doni una aproximació. Amb la màquina calculem la posició òptima d’uns molins de vent amb un camp eòlic en funció del règim de vents en aquella zona. També en el camp de la medicina personalitzada, podem agafar el teu genoma i seqüenciar-lo i mirar si una part del teu ADN ha mutat. Agafes la teva cadena d’ADN, la compares amb moltes altres cadenes i mires els canvis que té i amb quines malalties estan relacionats aquests canvis. Però és clar, si fos una cadena de 1.100 caràcters seria molt fàcil però la cadena d’ADN té milers i milers de caràcters i el supercomputador et dóna la capacitat per fer això i treure informació. Per tant, el supercomputador està pensat per temes de mecànica de fluids, proteïnes, qüestions químiques…

S: Dóna’ns alguna bona notícia en la que hagi contribuït aquesta supercomputadora?

P: S’ha permès avançar científicament molt, tant en coses poc aplicables al dia a dia com en coses molt aplicables. El darrer Premi Nobel de Física va ser pel descobriment  de les ones gravitacionals, que això sembla una cosa que a priori no té aplicació però molt important amb aplicacions a llarg termini. Aquest descobriment va ser resultat d’una part teòrica i una altra experimental i part dels càlculs numèrics els va fer la nostra supercomputadora.

D’altra banda, estem ajudant a les Nacions Unides a intentar predir com serà el clima d’aquí moltes dècades en aquest planeta. Això t’ajuda a prendre mesures per a intentar millorar les coses. Amb l’Ajuntament de Mèxic estem duent a terme un projecte molt bonic: predir a dos dies vista com serà l’aire i treballar la política basada en evidències, és  a dir, prendre mesures amb els cotxes, aturar o generar industries més saludables,… són coses que estan destinades a la millora del nostre dia a dia.

S: Quan parles de tema computacional em ve al cap el “pensament computacional” que a La Salle es treballa amb la robòtica. Ho coneixes?

P: Sí. Hi ha dos visions molt interessants d’introduir això al terreny de l’educació: d’una banda, aprendre a programar és una de les maneres més eficients d’aprendre a pensar de manera ordenada i crítica. Això ho dic perquè quan tu has de programar li has de dir a l’ordinador, el robot,…etc. alguna cosa què ha de fer, en quin ordre i amb quina precisió. Això et permet entendre la diferència entre actuar en seqüencial o en paral·lel i assumir lògiques conceptuals tipus “si passa això, fes allò” o “fes això 10 vegades”. Treballar així estructura el pensament a l’hora de planificar i aprendre a dir a algú que ha de fer. Crea pensament analític i ho pots fer arribar a la canalla d’una manera més divertida que les matemàtiques. Jo crec que en un món on la canalla és digital i necessita molts imputs, aprendre pensament lògic fent regles de tres no és el més òptim.

L’atre visió, més complexa, és que ningú sap on arribarem a nivell tecnològic i això planteja reptes ètics i morals molt importants. Estem disposats a ser capaços de fer unes coses sorprenents i que fins i tot fan una mica por, com temes d’intel.ligència artificial per exemple. La tecnologia és agnòstica i pot estar fent bé o no depèn com l’apliquis. El món és tan pla que una cosa que fa una persona en una part del món amb un objectiu científic pot arribar a fer-ho una cèl·lula terrorista que vol fer una cosa que no està bé… i va tot molt ràpid! A més, s’hi barreja una preocupació personal meva entorn el món cristià, ja que la nostra ètica i moral ve d’uns paradigmes de fa molts segles basats en unes categories morals que no sabem si seguiran sent vàlides. Qui està pensant en tot això?

En definitiva, el que vull dir, és que tenint en compte que no sabem on arribarem és important que empoderem els infants i joves, que entenguin que són ells qui dominen les màquines, que les entenguin en profunditat, que les sàpiguen fer servir i que si el mòbil, l’ordinador, el robot… fa una cosa, que tinguin en compte que en algun moment hi ha hagut un humà que ho ha programat.

S: Amb totes aquestes perspectives, quins joves ens esperen en el futur?  Justament esperançador a nivell científic…

P: Sí, però també té molt risc. El cocient entre risc i oportunitat dóna un número constant sempre. Tu fa 300 anys no podies fer evolucionar la societat, però tampoc podies destruir-la. Avui la capacitat de progrés és excepcional pero també el risc de provocar grans catàstrofes. No sabem que tindrem en el futur, per tant, eduquem els infants i joves en el que dèiem, en la capacitat de fer aquestes coses i en valors i a veure a on arribem.

S: Fins a quin punt són compatibles la ciència i religió?

P: Acabes entenent que ciència i religió responen a dues preguntes diferents. Quan tu intentes respondre la pregunta de la trascèndencia amb la ciència doncs et sents una mica ridícul i si intentes respondre a la realitat del món amb la religió et sents ridícul també. És bo que els dos camps de pensament s’acostin i també és important que un no acabi fent la feina de l’altre. La religió a mi no m’explica com és l’univers, no ho pot fer i no té sentit que ho faci. De la mateixa manera, la física no m’explica perquè el món existeix, el coneixement profund del perquè està tot aquí.

A mi em va marcar molt el Germà Manolo, el vaig tenir a l’assignatura de Física i Química a BUP i per a mi va ser un impacte. En aquell moment jo havia aconseguit que em regalessin un telescopi, vaig créixer amb la sèrie Cosmos, les missions espaials,… Així estava jo. I en aquell moment vital em va influenciar en positiu, imagina’t que en una etapa que tot se’t posa en dubte apareix un individu religiós que em fa física i que parla de coses amb les quals aparentment no necessito la religió. El seu missatge era que una cosa i l’altra no són incompatibles. Em va animar, si sentia vocació, a ser un gran científic sense posar en dubte la meva fe.

L’altra influència va ser un professor de la universitat, que era un gran gurú de la Física teòrica. A la primera classe ens va plantejar la següent qüestió: “Qui de vostès està aquí per saber perquè el món és així?” I molts vam aixecar la mà. I llavors ens va animar a canviar d’edifici i anar al de davant, que era el de la Facultat de Filosofia.

Al final en l’única cosa en el que no coincidim els científics és en això: en els nostres gustos personals, l’equip de futbol i la religió.

Des de Descartes la visió va ser que l’ésser humà és un conjunt de partícules i reaccions físico-químiques, per tant si un dia es poden descriure i predir el seu futur no existeix. No existeix la lliure voluntat, tot ho fem per alguna raó…

S: Però llavors no podem canviar res…

P: Sí, això diu la Il·lustració científica des de Descartes, ells creuen que si som capaços de determinar com cau la poma d’un arbre…. la Física podrà calcular-ho tot!

S: Si som matèria estem governats per lleis de la Física i som previsibles…

P: Sí, és clar i això ha portat molts anys de debat! La ciència creu que ho pot explicar tot fins que arriba la ciència quàntica que sosté que l’atzar és una propietat inherent de la natura. Això és quelcom molt profund que és molt difícil de comprendre perquè no parla de l’atzar tal i com el podem entendre nosaltres.

La ciència s’adona que la nostra percepció del món, ontològicament, no és la realitat del món perquè l’observació perturba la realitat. Per exemple, quan tu mires un bolígraf estas rebent uns fotons que impacten a la teva retina, es converteixen en un senyal elèctric i llavors veus. Però aquests fotons com t’arriben? El boli no emet fotons, no és una llum, però el fotó ha arribat d’algun lloc, ha impactat amb el boli i el que jo veig és el resultat d’aquest impacte. Per tant, el que vull dir amb això és que a partir del segle XX una de les seves conclusions a les que arribem és que la nostra percepció no és la realitat i que s’altera un cop observada. La realitat ja no és predictible i si a més incorpora l’atzar, ja res és predictible. Això ens porta on som avui. Com governarem la tecnologia? En aquest assumpte s’hauran d’implicar molts agents: les escoles, la ciutadania, el govern…

S: Tens feina a fer…

P: I jo encantat d’ajudar, però és un repte a fer des de dalt, pels que guien espiritualment i també toca a l’escola.

S: Parla’m de La Salle Reus…

P: Recordo haver-ho passat molt bé. També valoro els meus amics que són d’allà i aquesta sorpresa de descobrir que la ciència i la religió poden ser compatibles. I també molt important per a mi ha estat l’educació en valors de La Salle. Recordo especialment que a primer de BUP jo i els meus amics ens vam assabentar de l’existència de la Pasqua Jove, sabíem que anaves a Sant Martí Sesgueioles que hi anaves a fer pregària i altres activitats… però ens vam apuntar a cegues! Llavors no hi havia caus i esplais, només alguns grups de catequesi. I anar a la Pasqua Jove va ser una obertura de ment espectacular en totes les dimensions! Per una banda social, per descobrir joves d’altres Salles, fer amics amb Horta, Gràcia, Torreforta, Girona, Figueres,… i d’altra banda, adonar-se que hi havia una altra manera de viure la religiositat. I això és infinitament rellevant en aquesta edat. T’adones que la religió no és només anar a missa, que també és tocar la guitarra, anar a la muntanya o trobar-nos al barri de Sant Pere de Barcelona amb els de La Salle Comtal per a ajudar a gent necessitada. I a molts de nosaltres ens va marcar molt. Jo vaig descobrir a Sant Martí que es podia estar en silenci! El coneixement del teu lloc en el món, els valors, la teva espiritualitat… M’enporto d’allà tot aquest treball, les ganes de llegir, de conèixer món i si hagués estudiat a un altre lloc no hagués estat així.

I en segon lloc, els escacs. A 3r d’EGB el professor Pere Bonet ens feia jugar els divendres a la tarda i vaig arribar a federat, ho vaig fer fins arribar a la universitat.

Al final l’escola té un paper molt important. A La Salle Reus teníem un grup de professors que escoltaven els que teníem idees diferents. Recordo que en una ocasió que havíem d’anar d’esquiada uns quants rebels ens vam plantar perquè no ho trobàvem necessari. Volíem quedar-nos al pati jugant a futbol i els professors enlloc d’obligar-nos i prou, ens vam trobar amb un claustre que ens va escoltar i ens ho va permetre: el Germà Jose Luis, els coordinadors…ens van deixar fer-ho. Em van educar amb la capacitat d’escoltar la diferència i acceptar-la. I també, s’ha de dir i no ens oblidem, em van donar el nivell acadèmic mínim per poder seguir estudiant, que això també té valor.

Publicat a Destacat, General, Notícies

Ús de cookies

Aquesta web fa servir cookies per a garantir una millor experiència a l’usuari. Si segueix navegant està donant el seu consentiment per a l’acceptació de les mencionades cookies i l’acceptació de la nostra política de cookies, faci clic a l’enllaç per obtenir més informació.ACEPTAR