Fragment de la conferència realitzada el 10 de març de 2012 a La Salle Horta

(...)

Jo crec que hi ha 4 tipus de pares:

1.      Aquells que confien l’educació dels seus fills a l’escola.
2.      Aquells que s’impliquen en l’educació dels fills bàsicament a casa.
3.      Aquells que també s’impliquen una mica amb l’escola i amb l’AMPA.
4.      I aquells que s’impliquen del tot amb l’escola i amb l’AMPA.

En realitat, de vegades, una mateixa família passa per tots aquests tipus perquè podríem dir que suposa una evolució en el temps.

Totes són bones perquè els pares sempre volem el millor pels nostres fills i tot ho fem el millor que sabem però també el millor que podem.

(...)

La casuística tan diversa de famílies: molts pares i mares amb jornades laborals llarguíssimes, alguns que han de viatjar molt, alguns que estan sols amb els fills perquè són vidus o estan separats, alguns que potser els seus horaris de feina són totalment a l’inrevés que l’horari d’escola.  Tota aquesta casuística fa que, moltes vegades, es faci impossible la conciliació de la vida laboral amb la familiar i aleshores, potser, aquesta és la opció més vàlida.

Aquests pares són aquells que s’acosten a l’escola només quan el tutor els cita a una entrevista. I una mica en defensa d’aquesta opció, que potser és la única possible per alguns pares, dir que poder tenen raó els que diuen que quantitat no vol dir qualitat. Ja deia abans que els pares fem el millor que sabem però també el millor que podem. Per tant, aquesta és una opció tan vàlida com qualsevol altra, sempre i quan si confies l’educació dels fills a l’escola ho fas de veritat.

L’altra opció és aquells que s’impliquen en l’educació dels fills bàsicament a casa. I perquè dic bàsicament a casa? Doncs perquè van a l’escola el que és just i necessari. Són els pares que estan al cas del què els passa als fills (això pot ser vàlid fins a una certa edat, després estem al cas en tant en quant ells volen o ens deixen que estiguem, però això seria tema per una altra xerrada. Bé, com deia, pares que estan al cas del què els passa als fills, saben els amics que tenen, controlen deures, pregunten pels exàmens, saben com van evolucionant a l’escola anant a les reunions de pares, a les entrevistes amb els tutors o amb qui correspongui, treballen conjuntament amb l’escola pel bé del seu fill o filla, entenent que la tasca d’educar és compartida i que és entre tots que aconseguiran que els fills esdevinguin persones amb els valors que estan reflectits en el caràcter propi del centre.

(...)

Després tenim aquells que també s’impliquen una mica amb l’escola i amb l’AMPA. Aquí ja donem un pas més. Per descomptat aquests pares col·laboren amb tot allò que tingui a veure amb els propis fills. Aquí el valor afegit és que, quan el col·legi  demana ajuda o col·laboració per alguna activitat o per algun acte, tan és que sigui una diada esportiva, com una celebració com ara  la del centenari o una conferència, aquests tipus de pares també s’apunten i, dins de les seves possibilitats, dels seus mitjans i de la seva disponibilitat, participen. I també ho fan quan la que demana col·laboració és la Junta de l’AMPA, sigui per organitzar una sortida o fer un partit de futbol de pares, tant se val. Aquests pares sempre hi són. Sap greu dir-ho però aquí, no sé si a vosaltres us passa, em sembla que sempre ens trobem  els mateixos, al menys és el que em passava a la meva escola.

Però aquestes col·laboracions es fan de manera puntual. A més, són d’aquelles en les que no has de pensar gaire, fas el que et diuen i ja està. Per exemple, el col·legi organitza la fira de Sant Ponç i els diners que es recullin de la venda dels pastissos seran per una escola del Txad. Doncs aquell dia fas el pastís i el portes o també ajudes en la venda, però és el que deia, col·labores fent el què t’han demanat i ja està. Que de tota manera ja és molt.

I encara podem donar un pas més. Són aquells pares que es comprometen del tot amb l’escola i amb l’AMPA. (...) En un món en el que sembla que el que més manca és el temps, esgarrapar una mica del nostre i dedicar-ho a l’AMPA crec que és, a nivell personal, un gest de generositat, de cara als fills i filles un exemple a seguir, de cara a l’escola un servei a la comunitat educativa, però també és un servei a la societat. Potser no es reconeix prou, però des de la confederació, i jo personalment, reivindiquem aquest reconeixement.

Partim de la base que la relació família-escola és fonamental,però suposa disponibilitat i co-responsabilitat per part de tots icreació de vincles per ser uns bons companys en el llarg viatge que suposa l’escolaritat dels nostres fills i filles. I l’acció de l’Ampa quina ha de ser? Doncs facilitar la relació escola – família i ajudar al centre a respondre als reptes que té i que avui dia són: aconseguir una ESCOLA DE QUALITAT amb una EDUCACIÓ DE QUALITAT.

(...)